Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)

Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)
...de la talla de 'El poder del voler', el nou disc d'un grup que és orgull d'un considerable sector minoritari del poble valencià, el de l'altra València, el que no guanya eleccions. La salvació està en el voler...
A la mínima oportunitat em repetisc una altra vegada més i quantes faça falta, quasi com abans l'allioli de les braves en el sopar al bareto de torn durant la nit de l'esdeveniment. Em sembla un autèntic plaer que en aquests temps que corren en què molts són més del mateix, en què bona part del pop i del rock nacional (i per què no també internacional) semblen aburgesats, endormiscats, fins i tot insensibles i indiferents amb el món real, el del carrer, tinguem una banda de la categoria de SENIOR I EL COR BRUTAL que sap conjugar la qualitat artística i instrumental amb unes lletres cultivades i en prou casos impregnades d'una crítica social corrosiva. Major mèrit si cap té fer-ho en una de les llengües que cohabiten a l'actual Espanya i que, injustament, acaben sent més ignorades de lo normal en el món del rock (i per què no dir-ho també, en el món de la cultureta nacional wertiana). Per tant, de normalització poca però de satisfacció molta per als suficients que valorem positivament aquestes mostres d'aptitud i d'actitud.

Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)
Els valencians de Senior i el Cor Brutal ja tenen un pòquer de discos que cal tenir en compte sense baixar el nivell, un número important que, gràcies a més la qualitat dels quatre, hauria de ser l'enveja de molts de la seva professió des de per example alguns que encapçalen cartells de festivals a altres que són reverenciats pels mitjans especialitzats com el més cool tot i que s'intuïsca que el seu llegat té data propera de caducitat per entrar de ple al bagul de l'oblit. Perquè la banda de Micalet Landete és un dels estendards del més selecte de rock valent, atrevit i elaborat del panorama actual. L'última prova d'això ha sigut el seu flamant últim disc "El poder del voler", el que es presentava davant de la parròquia, al meu gust fins al moment un dels dos millors àlbums nacionals del que portem d'any entre els que han caigut en les meves mans. 

Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)
Hi havia ganes, moltes ganes, de veure com se les gastaven en la exhibició del seu nou directe, amb una aposta més elèctrica que aquella meravella acústica i conceptual de folk-rock que va ser el "València-Califòrnia" del 2013. 

Després del to acústic dels teloners amb Alberto Montero interpretant temes del disc "Puerto Príncipe" durant la vetllada del passat dissabte 14 de juny a la Sala 16 Tones de València, van començar Senior i el Cor Brutal netejant, tornant a ser verges, or pur, arrancaven amb "Ja era hora" de "L'experiència gratificant", el primer àlbum que van publicar l'any 2009. Poc després també sonaria una altra, valga la redundància, experiència gratificant però més desoladora:"L'animal". 

Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)
Del plat fort de la nit "El poder del voler" van caure totes, l'ofrena al nou ric de l'Ajuntament "On t'has clavat", la peculiar història de "Cele", la incisiva i sarcàstica amb el rock'n'roll "Tancs" (llàstima que va a fallar el so en un tema d'aquest calibre), les desagradables cantineles per monsenyors i altres senyors de bon veure com "La bomba del plaer" o "Els professionals" (aquesta última en els bisos), els homenatges a "Lapido xicotet" o Eef Barzelay amb l'adaptació de "Roselleta" i, per descomptat, moments àlgids del festí entre la concurrència com "El cel de les Illes Caiman", eixe profilàctic de la dreta carnal en "Una nova política", el fabulós reclam a l'acció dels "Actes d'amor" o el tema que dóna títol al disc protagonista "El poder del voler" (allà va planejar aquesta espècie de sentència: "...el voler és lo que ens salva, el voler els executarà."). 

Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)
Com sorpreses per al que subscriu "El bar no tanca" o un "Agre" com adaptació d'un tema d'Els Pets. El final abans dels bisos seria amb tota una sala plena entonant la concisa i fraternal lletra de "València-Califòrnia", com si fóra un trajecte que ja abans havia inclòs "L'home que era ahir". A més també, entre els clàssics que van desfilar del 2011 no va faltar "Tots el ianquis que vull" o menció a banda a eixe agut i jocós final de "Gran"

És curiós que el que se li demana al rock no obtinga després un generalitzat suport per part de la majoria de mitjans o dels aficionats al rock. Sempre estarà l'excusa que és massa rock reaccionari. I què volem? És que Dylan no ho va ser? Beneïdes siguen les reaccions davant les accions i més si són de la talla de "El poder del voler", el nou disc d'un grup que és orgull d'un considerable sector minoritari del poble valencià, el de l'altra València, el que no guanya eleccions. La salvació està en el voler.

  * Para los amiguetes de este espacio que estén interesados en leer este artículo traducido al castellano pueden pinchar en la publicación del siguiente enlace del Exile SH Magazine: Concierto Senior i el Cor Brutal (16 Toneladas, 14-6-14)


El cel de les Illes Caiman | Senior i el Cor Brutal

Comentarios

  1. Tan gran com el concert que vam veure ahir!!!
    Amb mal de cap per haver dormit però un somriure als llavis per haver viscut amb tu l'experiència gratificant de cantar tots les cançons Del Poder de Voler i veure que hi ha futur per al rock en Valencià i per a aquells que no es callen i peguen "cabotaes"

    ResponderEliminar
  2. brutal és com sona aquesta gent! bien por los grupos que cantan en sus lenguas naturales, el inglés no tiene porqué ser obligatorio para cantar rock, oye, que parece que no quepa otra posibilidad.

    ResponderEliminar
  3. Totalmente de acuerdo con el comentario de raúl.
    Presentar una canción diciendo "This song is called..." parece de cajón, pero cuando se comienza con un "Aquesta cancó es diu...", contiene la enjundia ancestral de lo cercano.
    Gran crónica, apreciado Johnny.

    Un abrazote.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ole ahí, mi estimado Ficus, y merci por lo de la crónica. Recíproco abrazote.

      Eliminar

Publicar un comentario